Road Trip, dia 2 - La fi del mon

Seguiem pujant i conduint (ja soc un expert en conduir per l'altre costat i amb cotxe automatic), ens quedava molt poca benzina aixi que vam parar a l'ultima benzinera del nord, pero...sopresa! no en tenen!!! ens diuen que potser en 4 hores en tindran, pero que no ho poden assegurar. Aixi que seguim cap al nostre objectiu confiant que a la tornada hagi arribat.

Despres de camins de sorra, contemplar camps verds plens d'ovelles (es un paissatge molt irlandes), esperar que les vaques passin per la carretera, arribem a la punta, a Cape Reinga, on nomes hi ha un petit far de color blanc.

Em vaig quedar de pedre al veure com el mar de Tasmania i el mar del Pacific s'ajunten, xoquen entre si amb inmenses onades, el limit d'un pais, mar pels dos costats, molt de vent, es lo mes semblant a la fi del mon que he vist mai...increible!

Pels maoris, al morir, la teva anima empren un llarg viatge on arriba en aquest punt, on s'ajunten els dos mars, i com la forca es tant gran, les animes pujen cap al cel... potser la meva camara s'ho va prendre al peu de la lletra, ja que s'em va caure a terra i s'ha mort... espero que la seva anima no marxi gaire lluny i pugui resucitar! (no vaig poder fer fotos de com s'ajunten els dos mars, caxis!)

I si, al final hi havia benzina, clandestina i a preu d'or!

Road Trip, dia 1 - Viatge al nord

5 del mati, arribava de treballar, entro a casa i em trobo amb el Jalil, el company de pis que dorm al sofa, i em diu: compadre! te vienes manana al norte, he comprado un coche! Com soc un tio facil no m'ho penso dues vegades.

Amb mes de 2 dies ens proposem d'anar a la punta de l'illa, Cape Reinga, al limit del pais on els dos mars s'ajunten. Arribarem?

En Jalil es un noi america amb antecedents cubans, un noi molt divertit que crida quan parla, s'enrrolla, explicita i mesura al maxim les paraules que diu (com qualsevol cuba) i lo mes impressionant es que condueix amb les cames!!! (atencio foto 2, estava conduint!!!)

Vam passar per poblets de costa amb les seves casetes de fusta, mar de diferents colors (que si haguessim tingut mes diners haguessim anat a veure balenes, orques i dolfins), pastisseries pinturesques i l'esglesia mes antiga de tota NZ (foto 4), data nomes del 1826!!!! Quin pais tant jove!

Per estalviar i no perdre ni un minut (anavem a contra-rellotge) vam decidir dormir al cotxe, i la primera nit ho vam fer al costat d'unes cascades, es increible despertar-te a les 7 del mati sentint el soroll de l'aigua caient!

Whangarei, Paihia, Te Huia, Waiuku, Matamata, Motukauri, Kaitaia,...no em digueu que no molen els noms en maori!!! Cape Reinga, ara venim!

El dia a dia en una petita ciutat

Ja no pujo en elefant, no em faig fotos amb koales ni veig com mengen els cocodrils... el dia a dia a Auckland s'ha convertit en una convivencia mes rutinaria, visc la ciutat i despres de trobar feina en un restaurant perua i ara un pis per compartir, he descobert que tambe es poden fer moltes coses diferents (a part de veure kiwis que encara no he vist)!

Prendre un cubata amb un got de gel en un bar gelat a menys 5 graus de temperatura, caminar pels volcans de la zona o autoconvidar-se en una festa d'aniversari en el que sera el teu nou pis!

Tot es possible en aquesta petita ciutat de casetes de fusta tipicament angleses on cada dia m'hi sento mes a gust!

Kia Ora!

Kia Ora (hola en maori!)
El maori, la segona llengua oficial de Nova Zelanda despres del'angles, of course! Una llengua provinent del grup de la polinesia oriental, comparteix el mateix vocabulari que el taitia, el hawaia, o el samoa.

Van arribar a NZ cap l'any 1000 i fins el1820 que van arribar els anglesos va ser la llengua oficial. Com sempre va haver guerra, pero van oferir una debil resistencia i ja al 1860 l'angles es va imposar per tot el pais.

Vaig anar al museu d'Auckland, el millor lloc per coneixer una mica d'historia i sobretot per veure la cultura d'aquesta minoria. Grans totems simbolitzant aspectes de la terra, el cel, l'univers, el foc...i els mes extranys i divertits son els que ensenyen la llengua. Al arribar vaig veure una performance dels maoris, precioses dances (a lo hawaia) amb les faldilles de palla, moviments senuals i despres dances mes agresives com el haka (tambe l'utilitzen els jugadors de rugby abans del partit per intimidar als rivals), que acaben amb la llengua fora i la cara d'enrabiats. Utilitzaven aquest recurs per espantar i fer por als seus adversaris.

Ho vaig intentar, pero em sembla que amb la meva llengua europea, o si no em tatuo la cara o no em donen una llanca, no espantaria ni a una mosca! Que grans aquests maoris!!!
Haere Ra! (adeu!)

Acollidora Auckland

Mes lluny no podria anar! La Tierra Media...aix...vull dir Nova Zellanda, un pais encara mes jove que Australia, constituit per dos illes, L'illa Sur i l'illa Nord. Aquesta ultima, la mes poblada, es en la que estic jo, a Auckland: la ciutat economica del pais. Es la city i aixi ho demostra el seu sky line (atencio que es pot fer puenting des de la torre!(Foto 2). Llastima que sigui molt car!).

La gent d'Auckland semblen molt amables i m'hi sento molt a gust. Tot i que hi viuen 1.300.000 d'habitants, dels quals hi han europeus, polinesos (es la ciutat on n'hi viuen mes del mon), maoris, habitants de Fiji i Tonga (per la seva proximitat) i sobretot els nous amos delmon, els xinos!, no dona la sensacio d'una ciutat gran. Molta gent jove, molta diversitat i per ser Oceania, o sigui el cul del mon, molt d'ambient! (hi han bars-disco que tanquen a les 5!!!!).

Ciutat costera plena de ports i 46 volcans (extingits) repartits per tota l'area. El mes jove, el que va sorgir del mar ara fa 600 anys es el mes espectacular i es el que avui he visitat (foto 4 i 5).

Estic de couchsurfing (o com tambe s'anomena bytheface) a l'habitacio d'una residencia d'un nou amic franco-novazelandes i encara que dormo a terra amb un sac, m'hi trobo molt be. Parla espanyol i ja ha estat a Espanya (per tant no fa falta que li prepari tapes...buf!). El temps dira, pero tinc bones vibracions (i no son els volcans) en aquest pais. Ara a buscar mi tesoro, aix, vull dir...un allotjament per viure i una feina per fer veure que faig algo! Gollum,Gollum!!!!

Adeu en aborigen

Van arribar els europeus i ja la van liar. Dels no mes de 300.000 aborigens que vivien a Australia, van anar disminuint gracies a les malalties que l'home blanc va portar. Els hi van prendre les terres (ells no coneixien el terme de propietat ja que casa seva es la propia terra, son nomades) i van tenir que emigrar fins a altres terres per sentir-se discriminats. Fins fa 30 anys no han tingut els mateixos drets que un ciutada australia, molt trist!

A dia d'avui els aborigens amb 40.000 anys d'historia, sembla que no tinguin a on anar. Els veus deambulant pel carrer. Bebent alcohol i estirats pels parcs. Aquesta es l'imatge que tenia d'ells, ja que a les ciutats sempre em parlaven malament. Estant a diferents llocs del pais i parlant amb mes gent, el concepte ha canviat pero no gaire. El govern paga a les seves comunitats per la seva supervivencia i educacio (i aixi els tenen controlats) pero tambe els animen a treballar. En molts llocs de treball ells tenen preferencia. Com sempre hi ha gent per tot, i mentre uns no volen treballar perque no els hi dona la gana i es pasen tot el dia borratxos, d'altres si que ho fan, i tot i no integrar-se al 100% a la cultura australiana, fan un gran esforc.

Una llastima veurel's aixi (Alice Springs inclus vam veure baralles, entre ells), perque una cultura tan antiga podria enriquir molt aquest pais tant pobre en historia i identitat (l'art aborigen es una passada!).

Australia, la super illa continent m'ha decepcionat (potser pel contrast amb Asia i per la seva quietut) com sorpres (gratament) alhora. Em quedo amb els paissatges desertics de l'outback, flora tropical del nord, les llargues i verges platges de l'oest (no he estat a l'est que es on estan les millors), amb Sydney, una ciutat que al principi no em va agradar, pero ara, la veig amb altres ulls (conjuntament amb Melbourne, es la vidilla del pais), amb la gent que son molt amables i sobretot amb la gran naturalessa i fauna unica en el mon.

Adeu Australia...Hola Nova Zelanda!!!!

Jumping Croc!

Despres de jugar amb la serp (com apretava la tia!) vaig anar a un creuer pel riu a veure dinosaures...aix, volia dir cocodrils!!!

N'hi havia molts i la "turistada" era que els feien saltar posant un tros de carn amb una canya.

Mai hagues imaginat que saltessin tant! Son inmensos, n'hi havia un de 5 metres! Si podeu amplieu la tercera foto, brutal el animal!

Les imatges parlen per si soles, no?

Despres de fer de Cocodrilo Dundee, torno a la civilitzacio, si, alla on tenen metros, shopping centers i totes aquestes coses...torno a la city, torno a Sydney!

Cap al nord amb moltes Ghan-es!

Una vegada marcada la linea telegrafica d'Alice Springs, els exploradors van seguir cap al nord. Van portar camells d' AfGHANistan per la seva resistencia i forca. Finalment al 1929 es va obrir la linea ferroviaria i com a gratitud li van posar el nom de The Ghan.

25 hores de tren, 1.500 kms, on vaig coneixer els primers catalans de tot el meu viatge!!!

Darwin, la capital del Northen Territory, la mes petita d'Australia. El capita que la va descobrir li va posar el nom d'un amic seu que seria ni mens ni menys que Charles Darwin (encara que ell mai hi va ser-hi), un nom molt apropiat si tenim en compte tota la fauna que viu en aquesta zona. La ciutat esta mes a prop d'Indonesia que la propia Sydney! (I anar a Bali cota nomes 200 euros, quina temptacio! aix...).

Vaig coneixer un noi mexica (es igual que el Ricardo Darin!) i una parella d'alemanys i vam llogar un cotxe per fer ruta de dos dies per aquests parcs tropicals. No vam poder anar al famos parc de Kakadu (on es va rodar Cocodrilo Dundee) ja que encara estem a temporada de plujes i els camins estan inundats. Ens vam banyar al riu, dormir en un bungalow al mig de la vegetacio i com sempre vam veure mil animals! Cocodrils, iguanes que passejen pel teu costat mentres et banyes (VIDEO), wallabies durant el dia i nit i conduint vaig tenir que fer una frenada d'emergencia ja que tenia davant meu, el reptil (frilled neck lizard) aquest que camina amb dos potes i que se li infla el coll quan veu adversaris per demostrar que es algo mes que un simple llangardaix. Charly Darwin...lo que t'has perdut!

Fauna historica

Australia, un pais molt jove amb molt poca historia, nomes 2 segles des de que va arribar "l'home blanc". En canvi i potser gracies a que no han tingut grans deprededors carnivors, Australia te un de les millors histories amb fauna.

Aquests dies estic amb una amiga, Rene, que vaig coneixer a Tailandia, ella viu per aquesta zona i lo mes important...te cotxe!!! Per tant he pogut anar a diferents parts del desert i parcs naturals on viuen animals en estat salvatge (petits reptils, aligues, mussols, ocells...) i en una muntanya rocosa on viuen els wallabies.

Els wallabies son uns marsupials natius del sud i centre d'Oceania de dimensions mes petites que el cangur. S'hi assembla molt, potser estar mes proporcionat, te el pel mes suau, potser com el del koala i no te les potes inferiors tan grans ni la cua tan gruixuda, pero salta igual.

Vam comprar una mica de pinso i en un moment van venir afamats. Animals molt simpatics que de vegades, i si els hi dones de menjar, es deixen tocar i tot.

ATENCIO al video i a la cria que porta a dins de la bossa mamaria!!!

La catedral dels aborigens

Ayers Rock o Uluru (en aborigen) es un monolit de forma quasi ovalada de 348 m d'alt i 9 km de perimetre (3 hores per recorre'l). Diuen que es com un iceberg ja que nomes veiem la punta de tot el seu tamany (sota terra medeix 6 km mes!!!).

Pels aborigens es una mescla d'energia mitica i vital, creada de la carn dels deus i d'esperits creatius. Al voltant de la roca hi han coves on es poden veure pintures antigues que mostren les costums dels aborigens anangu, els que vivien en aquesta terra fa quasi 22.000 anys. Ells creuen amb els rius, les muntanyes o les roques que son resultats del treball dels seus avantpassats a l'Era dels Somnis.

"Pujaries al sostre d'una catedral del teu pais?" "Lo important es veure i entendre".

Quan la calor es superior a 36 graus no deixen escalar Uluru, quan vam arribar feia 42 graus, per tant no vam poder, pero potser per respecte tampoc ho hagues fet.

Fins el 1948 tots els ingresos turistics eren pel govern australia, pero despres, ja van cedir les terres als aborigens natals. Ara, ells els hi lloguen les terres al govern.

No se si es pot apreciar a les fotos per depenent de la posicio del sol i del vent, la sorra o roca s'oxida i canvia de color. Que xulu l'Uluru!