No es el nou disc de l´estiu amb algun hit de reggaeton com el de "Tu gatita, tu gatita, asi que explota como dinamita..."! aixo es Belice!
Un pais molt jove on fins fa poc va ser colonia anglesa. Aqui hi ha un mix cultural i racial brutal. Els anglesos van portar molts esclaus dÁfrica i ara es pot veure el mix de races. Hi ha de tot, i de tots els colors! des de mayes, "mulatos" i sobretot molts negres africans!
Belice es un pais molt car i es per aixo que vaig anar a Cayo Caulker, una illa on van els motxileros, per tant, mes economic. Es una petita illa dúns 25 kms pero que fa uns 20 anys un tornado la va partir per la meitat (literalment) i han poblat la part mes petita. Amb aquesta desgracia l´illa no es gaire bonica i no ofereix cap platja espectacular. El que si brinda es l´ambient de "viu la vida i no t´estressis" envoltat per la filosofia reggae. Molta festa, molt bon snorkel (vaig veure mantes, tortugues i taurons!) i 3 dies de vacances que les seguire al carib, pero ara toca el mexica! Adeu Belice...hola Mexic!
6 comentarios:
Markyyyyyyyyyyyy!!
Tan estressat que estaves, t'haurà anat bé el descans a Belice, eh?? Living la vida latina... yessssssssss! Ja veig que fins i tot et saps cançons de reaggeton.. Suma'l al teu Caribe Mix, amb la cúmbia, la bachata, la salsa, les ranxeres, el merengue... and of course, el ball del torero.. jejeje! Lo esperamos, dancing king!
Besitossssss chimichanga!!
Muaaa!!
S*
El tigre de l'eixample es desplaca lleugerament pero va deixant la seva empremta alla a on va... Compte amb els lleons (o les lleones) tigre! que et volem sencer a Barna
La cosineta va fent, de mica en mica s'omple la pica... de japos jijijiji nooooo que es mentida, ja voldria jo ja...
Petonets i cuida't!
Mosso!!
Doncs ja fas enveja amb la caloreta que deu fer al carib. Aqu'i hem passat uns dies fresquets..i com que les cases son com son...Ja et pots imaginar la rasca que hem passat. Ara millor pero. Tu! Estas fent un intensiu de voltar eh... cada dia que miro el teu blog en un pais diferent. Jo que em conformo sortint de Wanaka un parell de dies...
Que continui anant tant be!!
15 dies a l'Escala de hollidays, despenjat de tecnologies varies i he necessitat una hora per posar-me al dia!!!!
Fantastiques les ruines mayes. Ja entenc el sentiment que deus patir veient-les reconstruïdes (hi ha reconstruccions que fan pena), pero quin expectacle tant gran, no???
Segueix gaudint del teu viatge que una mica també el gaudim nosaltres.
Un mes i mig i descomptant!!!! T'esperem.
Xanclas pardas!!!
"viu la vida i no t´estressis"... m'ha agradat aquesta filosofia... aquí ens l'hauriem d'aplicar més sovint!
Nen quin relaaaaaxing! i quin cague el tema taurons no?, ja m'explicaràs!
Un petó més que gran desde la vila del pingüí! :)
Cuida't i a disfrutar!!!!
Muacs!!
...Núria
Eren mitjans del mes de novembre de l’any passat, quan, de sobte, vaig obrir el correu i me varen caure els ous a terra quan vaig veure que en Marc (conegut per molts com “El Comas”) havia marxat a l’aventura de la volta al món, i, a més, tot sol... Només feia dues setmanes que havia estat per les terres del Japó i ja marxava cap a la Xina... quins collons!!
Com deia l’anunci de Malibú: “La envidia me corroe”.
Jo acababa d’arribar d’Equador (mira, Marc: puc dir que he estat a un país on tu no has estat!) i no tenia el cap preparat de nou com per a enviar-ho tot a fer punyetes, agafar motxila i tiramilles, com tu vas fer. Record tot el que varem estar parlant per telèfon i saps bé les ganes que em feia formar part d’aquesta aventura. Però tot no pot ser a la vida i, per una sèrie de circumstàncies, finalment vaig prendre la decisió de deixar-ho córrer. BAD CHOICE!! No saps quants de dies (i nits) me n’he estat empenedint d’aquesta decisió.
Durant tot aquest temps he estat seguint el blog, en l’anonimat, però com el fan núm. 1, no només jo, ja que a Mallorca tens uns quans seguidors més, entre coneguts i amics (ah! i monpare, que és el fan núm. 2, i tot el dia me demana: “I en Marc a on és ara?”); però, el que és pitjor, sense escriure-hi ni una sola paraula.
Sempre que ho anava a fer no sabia què dir-te, i fins i tot sabent com n’és d’important rebre una senyal d’estimació quan estàs tan enfora de ca teva. Era incapaç de escriure’t res, em quedava en blanc, mirant les fotos amb la baveta que em queia, i pensant que, més prest o més tard, me reuniria amb tu a alguna part del món, i així ja no seria necessari tenir que dir-te res per escrit.
El fet es que ja és 12 de setembre i al teu blog apareix que la teva aventura ha arribat al final. Ostias, ya ha passat!... se fini... Per això m’he vist obligat a escriure unes paraules en compensació de tots els bons moments que, mitjançant el teu blog, m’has fet passar.
Aquest escrit no és per compensar el que no he escrit durant tot aquest any (això, malhauradament, ja és irremeiable), en canvi, sí és per felicitar-te de tot cor per haver aconseguit fer un somni realitat; per haver-me posat la pell de gallina quan obria el teu blog i et trobaves a un nou lloc del món... durant uns moments jo estaba a aquell lloc amb tu.
I, per damunt de tot, felicitar-te per l’experiència única que has viscut i tot el que has crescut i t’has enriquit amb ella com a ésser humà.
Una abraçada forta,
en Tomeu de Sa Roqueta, que t’estima.
Publicar un comentario